El passat 28 de setembre vaig tenir el plaer d’assistir a la jornada sobre “Ús dels SAAC (sistemes augmentatius i alternatius de la comunicació)” de la mà d’Isabelle Monfort. Un dissabte fresc de tardor, molt lluminós, amb un cel blau, al Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Vaig gaudir tot el dia. No se’m van fer gens llargues les 7 hores de ponència que hi va haver. Tot el dia escoltant les paraules d’Isabelle, reflexionant, reforçant coneixements, veient algunes coses des de diferents perspectives, comprenent-les millor i veient de quina manera m’ajudarien a explicar millor el que jo mateix comparteixo amb les famílies i els professionals. És per això que no vull quedar-m’ho per a mi i escric aquest article perquè puguis emportar-te tu també algunes de les joies que va compartir amb nosaltres Isabelle Monfort.
Isabelle Monfort és logopeda, autora de diversos llibres de gran interès per als logopedes, psicòlegs i educadors, com En la mente. Treballa al Col·legi Tres Olivos i directora al Centre Entender y Hablar, a Madrid. Filla de Marc Monfort, que va ser un dels logopedes més reconeguts de tots els temps, apassionat de la seva feina i em consta que una bellíssima persona, amb un cor enorme (tinc algunes companyes de professió que van tenir la sort de conèixer-lo). Conec el treball de Marc Monfort des que vaig estudiar Logopèdia a la Universitat Autònoma de Barcelona, a través dels seus articles i llibres. Marc Monfort és autor de Ser logopeda, el darrer dels seus llibres, publicat l’any 2020.
La clau està a la paraula ÚS dels sistemes
Isabelle comença dient que l’important del títol de la jornada és la paraula “ús”. Que no serà un curs de receptes ni tan sols sobre llenguatge bimodal (una de les seves especialitats).
No: el focus d’aquesta jornada és l’ús que fem dels sistemes de suport a la comunicació. No els sistemes en si, sinó com, per què, amb qui, quan els fem servir.
Això em va encantar. La veritat és que em va fer tenir encara més ganes de ser-hi. Perquè jo no soc persona que li agradi que li donin receptes, exercicis, activitats… a la meva pràctica logopèdica. Vull comprendre, connectar les diferents peces del trencaclosques, del que ja sé, amb la novetat que pugui aprendre.
Quan comprenem veritablement per què fem el que fem i quin valor té, podem fer-ho cadascuna de nosaltres a la nostra manera. Buscar cadascuna de nosaltres les estratègies i activitats que millor pensem que funcionaran.
És com a la cuina. No soc de seguir un llibre de receptes. M’agrada conèixer sobre ingredients, que siguin intercanviables entre ells; entre tipus de cocció, per anar variant. Així, quan vols fer un plat però et falta un ingredient saps que no passa res, que el pots substituir per un altre. I així donar als meus plats el meu toc personal, amb el meu gust i preferències particulars. Poder-me adaptar i ser flexible.
Com va dir Isabelle: entendre la flexibilitat en l’ús dels sistemes de suport a la comunicació.
Què són els sistemes augmentatius i alternatius de comunicació?
Començo pels sistemes AUGMENTATIUS, que haurien de ser molt fàcils d’entendre. Els sistemes augmentatius ajuden a millorar la comprensió del llenguatge, el processament, l’emmagatzematge en memòria, l’evocació i l’eficàcia d’un entrenament oral en nens/alumnes amb reptes en la comunicació. Facilita la comunicació global i ajuda a l’aprenentatge.
Isabelle deixa ben clar que amb els infants, des que són nadons fins a l’escola infantil, sempre estem fent servir sistemes augmentatius de la comunicació.
Pots reflexionar-hi tu mateixa.
Què fas amb el teu nadó, amb el teu fill petit que encara no parla, amb el teu alumne a l’escola… perquè comprengui millor el que li estàs dient, perquè segueixi desenvolupant el seu llenguatge?
No parles com si parlessis a un adult. És a dir, el tipus de frases, les paraules que fas servir són adaptades al nivell que consideres de comprensió de l’infant. Segurament ets més exagerada pel que fa a l’entonació, parles més clar, més lentament… Hi ha ajustaments en tota la teva comunicació no verbal i verbal. Segurament fas servir gestos amb les mans, la teva expressió facial és marcada… Si ets mestra, a la teva classe hi ha dibuixos (als penjadors, a les parets…) per anticipar certes rutines, perquè l’infant que encara no llegeix sàpiga on anar a fer certes activitats…
Tot això és una manera d’augmentar la comunicació. Tot això ajuda que el nadó, l’infant, l’alumne comprengui millor el llenguatge, comprengui millor allò que esperem d’ell o ella, adquireixi les paraules, desenvolupi el seu llenguatge, cada vegada parli millor perquè l’entenguem millor.
I qui beneficia d’un sistema augmentatiu de comunicació?
La resposta aclaparadora és: TOTS els nens i nenes.
I és que ho fem de manera natural.
Incís gran que faig: hi ha mares, pares, persones en contacte amb infants que certament NO fan tot això de manera natural. Quantes vegades m’han dit mares i pares que no els surt natural parlar amb els seus fills petits, que no sabien com parlar als seus nadons i que tenen molts dubtes sobre com els nens o ells s’estan comunicant.
També, quantes vegades veig famílies que tenen infants amb desafiaments en la comunicació que han canviat la manera de comunicar-s’hi, perquè se senten perduts, perquè no saben quant entenen els infants, perquè s’han desanimat, perquè estan preocupades, no saben com parlar-los… Això ha estat des de fa dècades motiu d’estudi (intervenció naturalista, model d’intervenció centrat en les interaccions mares-fills) i les conclusions són que els pares amb infants amb desafiaments en la comunicació, per la manca de feedback que reben dels seus fills, canvien la seva manera de comunicar-se i poden prendre dos estils comunicatius que se’n van a dos extrems oposats, i que cap dels dos és afavoridor de la comunicació.
D’una banda, pares que parlen sense parar, perquè els seus menuts no parlen, i necessiten omplir tots els espais (pares que parlen molt, amb molta densitat en els seus torns, fan moltes preguntes…); d’altra banda, pares que es van quedant molt silenciosos perquè no reben resposta dels fills, es desanimen, creuen que no els entenen, així que opten per gairebé no parlar.
En ambdós casos hem de fer una feina important d’entendre què està succeint en aquesta interacció comunicativa entre pares i fills i fer ajustaments en la comunicació dels adults perquè sigui afavoridora i impulsora de la comunicació i el llenguatge dels infants.
Això és el que porto fent des de fa molts anys amb la meva feina amb famílies amb infants amb desafiaments en la comunicació, on fem una bona valoració de la comunicació del nen o nena i també de l’adult en interacció amb l’infant per veure què està passant, quines coses estan funcionant, quines coses no, on són les fortaleses de tots i aportar ajustaments senzills, però altament efectius per impulsar el llenguatge de l’infant a casa, en el context natural.
Pel que fa als sistemes ALTERNATIUS de comunicació, aquests no només acompanyen i augmenten la comunicació que el petit ja mostra, sinó que és un sistema alternatiu per a aquells infants que per diferents causes no tenen llenguatge de sortida (parla), els ofereixen un mitjà diferent per a poder expressar-se.
Isabelle destaca que hi ha moltíssims més infants que necessiten un sistema augmentatiu i que a més aquests aniran canviant a mesura que el petit es desenvolupa.
«El diagnòstic no em dona el sistema que l’infant necessita»
Que interessant el que Isabelle va explicar sobre els SLP als Estats Units (SLP: com anomenen els logopedes als EUA, Speech Language Pathologist). Es veu que un col·lega li preguntava com es diferenciava a Espanya una apràxia verbal d’altres tipus de trastorns de llenguatge. La qüestió és que als EUA això és interessant perquè segons diagnòstic faran servir un sistema de comunicació o un altre per intervenir-hi.
Isabelle creu que aquesta pràctica no té sentit, ja que com diu ella, el diagnòstic no ens diu allò que el petit necessita, sinó el seu perfil i característiques (comunicatives i cognitives), el seu moment de desenvolupament i el context.
Per posar un exemple: podem tenir dues criatures amb TEA, però aquests poden tenir capacitats cognitives i pragmàtiques molt diferents, un tenir 3 anys i l’altre 6… així que el sistema que farem servir amb cadascun serà totalment diferent.
O vist al revés. Tenim un sistema de comunicació, però l’aplicarem de manera diferent si a qui estem ajudant és un petit amb sordesa, un que té un trastorn de llenguatge o un dins de l’espectre autista amb desafiaments comunicatius.
Ho veurem amb més detall i exemples.
«La intervenció és sobre l’adult»
Em va encantar quan Isabelle va dir aquestes paraules. És clar, quin sentit té pensar que la criatura amb reptes en el desenvolupament de llenguatge ha de canviar alguna cosa en la comunicació? És a dir, el que passarà és que l’infant desenvoluparà el llenguatge, però per art de màgia?
És clar que no: gràcies al fet que l’adult (logopeda, mestra, família) facin adaptacions en el seu llenguatge perquè el nen o nena pugui comprendre i processar millor i que això l’ajudi a “treure” ell mateix o ella mateixa el seu propi llenguatge.
Isabelle torna a mostrar com aquí juga un paper una altra vegada principal que els adults fem servir sistemes augmentatius de comunicació. Perquè tornem a recordar què és el que naturalment (hauríem de, seria ideal que féssim) fem amb els nens petits, des que neixen.
Si amb els nadons ballem quan els diem “ballem”, o els movem les mans quan parlem de les mans, els posem una cara divertida o d’enuig (quan parlem d’emocions), o fem amb les mans unes orelletes de conill quan veiem un conillet en un conte, posem els braços graaans quan diem que alguna cosa és gran, o els ditets junts i diem “petitet”… i ells ens imiten a tot això (els nadons de desenvolupament típic fan tot això) per què creiem que potenciar encara més tot això amb aquells infants que estan presentant algun desafiament en la seva comunicació, quan la seva parla s’està presentant de manera tardana… no és una bona idea?
Els estudis sobre desenvolupament del llenguatge en nadons amb el focus en la interacció que tenen amb els seus cuidadors (intervenció naturalista) posen de manifest que tota aquesta comunicació no verbal (és a dir, un sistema augmentatiu de comunicació) està estretament relacionada que les criatures desenvolupin el llenguatge amb més èxit.
Que quan es fa de manera explícita i intensiva amb criatures amb desafiaments en el llenguatge, els impulsa en el seu desenvolupament.
I que un mesurador de com va anant el desenvolupament del llenguatge d’un nadó és la quantitat de gestos que fa des dels 9 mesos (o abans).
Que l’expressivitat gestual d’un nadó és un indicador d’un desenvolupament de llenguatge favorable.
Per què llavors tots aquests prejudicis que…
“Parla amb gestos, però això no és parlar”.
“Vull que deixi ja de fer servir els seus gestos i que faci servir les seves paraules”.
“Si donem facilitats al petit per comunicar-se (gestos, signes, suport visual com a dibuixos o pictogrames) no s’esforçarà a parlar”.
Tot això va en contra del que veritablement el desenvolupament de la comunicació és i en contra de l’evidència científica.
Anem una altra vegada cap enrere i recordem el següent:
“Primer ve comunicar, després parlar”.
Si tenim això en compte veurem que:
- Els nadons es comuniquen molt abans que apareguin les primeres paraules. La intenció de comunicar apareix cap als 8 mesos (o abans) i les primeres paraules acostumen a aparèixer cap a l’any. Hi ha petits que no diuen paraules fins als 15, 18 o 24 mesos (jo els veig a les meves sessions amb les famílies a qui acompanyo) però s’estan comunicant!
- La comunicació no verbal (gestos, expressions facials, moviments, entonació, to de veu…) constitueix entre el 70 i el 93% (segons autor) del missatge! Com menysprear-la o treure’n importància?
- L’aparició de gestos en el nadó (cap als 9 mesos) està estudiada, segueix unes etapes i es correlaciona amb el desenvolupament del llenguatge.
- Els ajustaments que els adults fem a la nostra comunicació (exemple: motherese o maternès) està estudiat que afavoreix el desenvolupament del llenguatge de l’infant.
- Tots tenim dret a poder comunicar-nos. Així que si una criatura, pel motiu que sigui, no ho pot fer de la manera “típica” que és amb el seu llenguatge oral, és la nostra obligació moral i ètica oferir-li un altre sistema de comunicació perquè pugui satisfer el seu dret.
- Comunicar va més enllà de demanar. Comunicar és relació amb l’altre, és expressar emocions, és mostrar, és entendre el món…
- Entenent la comunicació com un arbre, la comunicació són les arrels, cosa que hem de cuidar, enfortir, perquè arribi a sortir la planteta. El tronc seran les paraules, les frases… Les fulles, la pronunciació, com se li entén… Però sense arrels no hi ha tronc ni fulles. Així que la nostra tasca com a famílies, educadors, logopedes i professionals és enfortir aquestes arrels.
Com més aviat millor.
Perquè s’hauria d’estar fent des del naixement.
Tornem a aquesta idea tan important que Isabelle deia: que els sistemes no seran per sempre els mateixos. Un petit pot començar al principi amb un sistema alternatiu perquè no “hi ha sortida de llenguatge” (no parla) i cal proporcionar-li una eina perquè es pugui comunicar. Però a mesura que aquest infant creix i es desenvolupa, i el seu llenguatge va millorant, aquest sistema que al principi era alternatiu, ara es converteix en augmentatiu (perquè ara recolza, augmenta, millora).
Només un sistema de comunicació per a cada infant?
Doncs Isabelle ho va explicar de meravella. Per què cenyir-nos en un sol sistema de comunicació amb un infant? Hem dit que l’elecció del sistema és sobre la base que a aquesta criatura li funcioni i l’ajudi. Potser a l’infant li ajuda un signe per a unes coses i un pictograma, per a unes altres. També hem de tenir en compte el context: potser per a una tasca més educativa, ens van bé els suports visuals, però per exemple quan és a casa seva o al pati, i segons per quina funció comunicativa, un signe és molt més fàcil i funcional.
Exemple que va sortir a la jornada. El nen és al pati de l’esbarjo i vol aigua. S’acosta a la cuidadora i demana aigua assenyalant l’ampolla. És coherent que aquest nen hagi d’anar a buscar un pictograma d’aigua per demanar l’aigua que demana ja amb el seu ditet assenyalant i perquè té l’ampolla davant? Normal si s’enfada i tenim una rebequeria si volem que vagi a buscar aquest pictograma “perquè m’ho has de demanar bé”!
Tanmateix, què tal si aquest nen demana aigua amb un signe que fa amb la mà? Les mans les porta sempre amb ell, no necessita anar a buscar cap pictograma. I això sí, millor que l’ampolla no estigui tan accessible i visible, així la necessitat de demanar-la amb el signe té més sentit que si té l’ampolla al davant.
I és que anem a un punt importantíssim del que Isabelle va voler traslladar-nos a la seva ponència.
Quin sistema de suport a la comunicació és el que hauríem de considerar com a primera opció?
a. Els signes (sistema bimodal)
b. Els pictogrames (o dibuixos, un suport visual. Poden ser targetes, taulers de comunicació)
c. Depèn
Doncs Isabelle considera que fer servir signes és la millor opció.
Per què? Perquè són els que tenen…
- Menys exigència cognitiva (així que petits amb discapacitat els poden comprendre i aprendre millor que els pictogrames)
- Major efecte sobre el llenguatge oral (i això es mereix moltes explicacions, que són interessantíssimes. Més endavant ho veuràs)
- Més funcionalitat (sempre tenim les mans amb nosaltres i les podem fer servir en qualsevol situació).
Quan els signes no seran indicats?
- Si l’infant té una discapacitat motriu que li afecta les mans
- En molts casos de desafiaments importants en la comunicació on el que falten són les bases de la comunicació. Si el petit no comunica, no hi ha funcions de la comunicació, hi ha dificultats de comprensió… aleshores tampoc no entendrà que aquests signes l’ajudaran a comunicar-se
Em va ajudar molt a comprendre millor tot això quan Isabelle ens va dir el següent:
- Quan hi ha dificultats en la comunicació, dificultats pragmàtiques, un sistema alternatiu o augmentatiu amb suport és més adequat (suports visuals com ara pictogrames, taulers de comunicació) perquè són estables i podem entrar en la comunicació a través d’una tasca cognitiva. En aquest cas, el sistema bimodal és més exigent quan hi ha dificultats pragmàtiques, perquè com el llenguatge parlat no roman.
- Quan hi ha dificultats cognitives, el sistema bimodal de signes és un suport fantàstic a la comunicació. Per a aquests infants, els sistemes visuals com a pictogrames són més exigents i també són més lents.
Les criatures TEA entrarien més a la primera categoria. Els petits TEA tenen dificultats per captar les intencions comunicatives del seu entorn, no imiten sinó que generalment repeteixen (ecolàlia). És per això que per demanar poden dir “té” perquè la mare li diu “té” quan els hi dona. Amb aquests nens no podem treballar la seva comunicació seguint els patrons “típics” de desenvolupament de llenguatge, sinó que ho hem de fer a través de tasques cognitives. I és aquí quan els pictogrames ens ajuden.
Els infants amb discapacitat intel·lectual com podria ser un nen o nena amb Síndrome de Down, en general, són expressius, busquen la manera de comunicar-se, de fer-se entendre. No obstant això, una tasca cognitiva (entendre i fer servir pictogrames) els costarà. Però els signes bimodals s’aprenen molt més fàcilment i augmenten la comunicació que ja existeix.
Resumint tot això: si es pot amb signes, signes!
Recordem que podem utilitzar diversos sistemes depèn del moment, context, moment del desenvolupament… el que vol dir que utilitzarem signes en contextos més naturals (amb la família, a les rutines de l’aula) i suports visuals en tasques més cognitives i educatives (contexts més formals d’ensenyament).
L’ús del sistema ens ajuda amb el diagnòstic i és excel·lent per a la prevenció
Un altre punt interessantíssim: l’ús del sistema ens ajudarà amb el diagnòstic (diagnòstic per intervenció). Si comencem a aplicar el sistema bimodal i veiem evolució, tenim clar que la comunicació està força preservada. Si veiem que no funciona, que l’infant no comprèn, no el fa servir… veurem que hi ha dificultats pragmàtiques.
Això és una excel·lent eina també per a la prevenció. Isabelle proposa que a totes les escoles infantils es faci servir el sistema bimodal perquè afavoreix tots els infants!
- Als de desenvolupament típic, els afavoreix ja que hem vist que la comunicació no verbal afavoreix el desenvolupament del llenguatge en tots els infants.
- Als qui presenten dificultats de llenguatge i parla, els gestos del bimodal o gestos de suport als fonemes, els ajuda en el desenvolupament del llenguatge i que puguin comunicar-se millor, se’ls vagi entenent millor.
- I els que tenen dificultats de comunicació, això servirà per detectar millor aquells qui necessiten altres suports (per exemple, un suport visual, pictogrames).
Hi guanyen totes les criatures no importa la condició!
Més beneficis dels signes: no és el signe en si mateix!
Ja hem vist els beneficis dels sistemes augmentatius o alternatius de la comunicació, amb preferència dels signes.
I ara veurem que en realitat hi ha un secret molt interessant, i és que no és només el signe en si el que ajuda a fer que el petit adquireixi millor el llenguatge. És com fem servir els signes per acompanyar el nostre llenguatge oral i l’efecte que tenen sobre el llenguatge del petit.
Com fem servir els signes a l’hora d’acompanyar el nostre llenguatge?
- Quan fem servir el sistema bimodal, només signem algunes paraules. Podem escollir quines volem signar. Podem signar substantius, verbs, adjectius…
- Per fer el signe hem d’alentir la nostra parla.
- El signe es fa tenint en compte les síl·labes que té la paraula.
- El signe t’obliga a segmentar.
En fer això el que estem en realitat aconseguint és que l’adult faci tots aquests ajustaments formals sobre la seva comunicació que són tan importants per afavorir el llenguatge del petit, que tenen a veure amb el ritme de la seva parla (que sigui més lenta), amb la claredat de les paraules que diu, amb èmfasi, marcant certes síl·labes o fonemes… Només amb aquesta conseqüència de fer servir signes que acompanyen la parla ja val la pena fer-ho.
Jo també ho veig d’una altra manera. Sempre recomano emfatitzar, parlar més lent, posar més gestos naturals, posar gestos quan juguem, cantem, mirem un conte, ser més teatrals, expressius… doncs si en lloc de gestos naturals som més sistemàtics i fem servir els signes que ens dona el bimodal aconseguirem tot això encara amb més intensitat.
Perquè per als nens i nenes amb desafiaments en la seva comunicació i llenguatge necessitem presentar el llenguatge:
- Més vegades
- Més clar
- Més estable
I els efectes en el llenguatge de l’infant?
- Millor adquisició de verbs i adjectius. El nen escolta de manera més clara paraules que podrien passar més desapercebudes, com ara verbs o adjectius que no tenen un referent tan clar com els substantius.
- Millor adquisició d’articles i preposicions. Podem fer gestos de suport en les paraules funció que es perceben menys i amb les quals molts nens tenen dificultats.
- Consciència de síl·laba (i articulació de paraules llargues). Els signes acompanyen les paraules marcant les síl·labes.
- Millora de la seva articulació, aspectes fonètics i fonològics, intel·ligibilitat de la parla, consciència fonològica. Podem donar suport a certs fonemes amb els gestos de suport.
- Els signes indueixen el llenguatge. El fet de veure el signe a l’adult, indueix i evoca el llenguatge de l’infant.
Més beneficis del signe: els signes segueixen la mateixa ruta que el llenguatge parlat
Els signes segueixen la mateixa ruta que el llenguatge parlat. És per això que els efectes sobre el llenguatge parlat són tan positius.
Un infant té una intenció de comunicar → ha d’evocar → fa un moviment motor per comunicar.
En el cas de parlants: intenció → evocació → moviment motor dels seus òrgans bucofonatoris (llavis, llengua, cordes vocals, mandíbula) per poder dir la paraula.
Criatures que encara no parlen: intenció → evocació → moviment motor, en aquest cas de les mans però que alhora poden induir els moviments dels seus òrgans bucofonatoris.
Amb els pictogrames aquesta ruta no passa així. Així que els pictogrames, segons com estiguin utilitzats, no estan potenciant ni la intenció ni l’evocació del petit, ni el moviment motor.
Acabem esfondrant alguns mites més
“Si fem servir signes, el nen o nena no farà servir el seu llenguatge, perquè els signes són més fàcils que la parla”.
Doncs Isabelle és clara i ens diu que com més fàcil li ho posem a un infant, més ganes tindrà de parlar.
Aquí entra el que sempre dic a les meves xerrades, als meus articles, amb les meves famílies… l’important és comunicar-nos, escoltar el petit, observar-lo, fer-nos expertes de la seva comunicació, ser bones interpretant el seu llenguatge, perquè així podem donar feedbacks, allargar converses… gaudir de la interacció amb els nostres fills i filles i que la comunicació no es vegi tallada tantes vegades.
Pel que fa als signes: està demostrat que quan la criatura pot parlar, deixa de fer el signe. Perquè parlar (quan és possible per a l’infant) és la preferència número u. Quan el petit pot parlar, ja no ha de fer servir les mans, cosa que li permet estar jugant i parlant alhora.
Fins i tot hi ha criatures que podrien seguir fent servir signes perquè sí que parlen però la seva parla és inintel·ligible i ens ajudaria a l’adult a entendre’ls millor, però un cop ja es veuen parlant (encara que no se’ls entengui) deixen de fer el signe perquè la seva parla és molt més ràpida que fer el signe. I perquè fer el signe no va ser en realitat utilitzat perquè l’entengués l’altre, sinó que n’era el mecanisme d’evocació del llenguatge.
És per això que Isabelle diu que no cal l’etapa d’extinció del signe que alguns autors proposen: el petit deixarà de fer el signe quan no ho necessiti. I si encara el fa servir, és perquè ho necessita, així que per què voler que no el faci?
Últimes consideracions sobre la importància de la família en tot això
Com s’aconsegueix tot això?
Com s’aconsegueix l’input més vegades?
A la sessió de logopèdia en el gabinet? En atenció primerenca? A l’escola?
Tot això pot passar, però perquè l’input arribi tantes vegades com cal, perquè el petit pugui aprendre i generalitzar l’aprenentatge, necessita que les persones de referència sàpiguen tot això i es comuniquin amb ell o ella de la mateixa manera.
És a dir, que la família estigueu implicats en tot aquest procés des del principi. No com a actors secundaris, sinó com a principals.
Que pugueu fer servir tots els avantatges que ens dona el context i entorn natural, podent partir dels interessos del vostre fill o filla, per maximitzar tots aquests moments.
Que la família sapigueu de quina manera acompanyeu i afavoriu el desenvolupament del llenguatge del vostre fill en tot moment.
No només entrant a les sessions a les quals pugui estar anant (com diu Isabelle, que a la seva escola les famílies entren a les sessions), sinó que tingueu tot aquest coneixement per fer-lo servir de manera cada vegada més natural a casa.
D’això me n’encarrego jo. Junts, vosaltres família i jo, partirem de les necessitats que teniu, de les necessitats de comunicació del vostre fill o filla, i veurem quins ajustaments podem fer a nivell comunicatiu en la interacció en les rutines quotidianes, quan jugueu junts, quan mireu contes junts, quan balleu i canteu cançons, quan el petit es mira al mirall, quan sortiu al parc… per fer que la seva comunicació, llenguatge i parla s’enlairi.
Ens encarregarem d’enfortir les arrels (la comunicació) perquè la vostra planteta preciosa floreixi (llenguatge i parla).
Qui soc?
Soc Estela Bayarri, logopeda infantil i lingüista, especialitzada en intervenció naturalista centrada en la família, atenció primerenca, neurodiversitat i famílies multilingües, amb més de 20 anys d’experiència.
Acompanyo mares i pares (i àvies, tietes…) a comunicar-se amb els seus fills i filles de manera efectiva per afavorir així el desenvolupament del seu llenguatge i parla, especialment quan es detecta algun tipus de desafiament en la comunicació i/o llenguatge del petit .
Tot a través de la comoditat de la llar, de les activitats quotidianes, del joc i dels contes.
Partint de les fortaleses, no dels “dèficits”.
Autora de la guia per a pares Ajudant els nostres fills a parlar de manera natural (2018) (també en castellà).
T’acompanyo amb els meus serveis individualitzats.
Mira aquí alguns testimonis de famílies que ja han pogut fer un canvi en la seva situació.
Si no em coneixes gaire, comença per la meva selecció de tallers gratuïts entrant al meu grup-canal gratuït a Telegram.
Para saber-ne més:
No hi ha cap estudi que parli de conseqüències negatives de l’ús de signes sobre el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge. Al contrari: n’hi ha molts que parlen dels grans beneficis que s’obtenen. Us deixo la bibliografia que la pròpia Isabelle ens va compartir:
- «Usings Signs to Facilitate Vocabulary in childern with language delay» (Lederer, Battaglia, 2017)
- «Gesture and signing in support of Expressive language Development» (L.K. Baker y Ramos, 2017)
- «The System for Augmentating Language» (MacCauley, Fey y Gillan, 2017)
Per acabar et deixo una enquesta. Pots deixar la teva resposta als comentaris.
I tu què en penses?
a. Continuo pensant que els signes o suports visuals perjudicaran que l’infant parli.
b. Ara ja ho tinc claríssim: sé que els SAAC són totalment beneficiosos per al desenvolupament del llenguatge de l’infant.
c. Encara em queden dubtes. Sobretot, no sé com aplicar-ho.
Image by Hai Nguyen from Pixabay
